Estimar, odiar, riure, menjar, tindre por, cometre errors, treballar...en definitiva, experimentar i madurar és el que fem les persones pel simple fet d’haver nascut humans.
“El hombre bicentenario” (1999) ens mostra una altra perspectiva: El film ens situa a l’any 2005 (ple de màquines), on el Robot Andrew és creat per ser una màquina, però per alguna estranya connexió entre els seus circuits, desenvolupa personalitat. Més tard Andrew s’adona que és únic i que té sentiments i emocions. Evoluciona, madura i busca tots els mitjans possibles perquè la humanització del seu esperit concordi amb la humanització del seu cos. Tot i saber que és humà amb certesa i la persona que l’ estima també, ell busca l’aprovació i la confirmació de que el món el reconeixi d’aquesta manera; i per això dedicarà temps i diners per transmetre la seva humanitat interior a tothom.
El film s’encara a un espectador que sempre ha vist els robots com una màquina i intenta canviar aquest sentit amb la imatge. Podem analitzar “El hombre bicentenario” des de la teoria de la recepció ja que el fort de la pel·lícula no és la trama sinó les emocions que vol transmetre associades a aquesta. Per tant, la funció de la imatge és reflexiva i sobretot emocional perquè amb els elements que utilitza és capaç d’evocar la reflexió a l’espectador sobre els temes de la humanització (el que representa a nivell individual i com espècie). Aquesta qüestió de la humanització és treballada amb tendresa, delicadesa i profunditat, fent que una pel·lícula de ciència ficció també sigui dramàtica en molts matisos. Per exemple, l’escena en que ell toca el piano amb la “pequeña Miss”, és un dels moments més emotius de la pel·lícula.
El film és pot fer una mica llarg. El muntatge perd ritme a partir que el robot s’humanitza i la història surt una mica del nucli dramàtic perquè s’acaba convertint en una història comuna, però tot i així, tot i que el final sembla que busqui complaure als espectadors ràpidament, és el final que la pel·lícula demana pel que s’ha vist fins aleshores.
Cal destacar el tractament iconogràfic i sonor de la pel·lícula: Per una banda, s’han de mencionar els efectes especials tant amb la creació dels robots com en el desenvolupament tecnològic que es fa dels robots mentre la pel·lícula avança. Cal dir, que els robots estan molt aconseguits i tenen molta humanitat en la seva expressió. Per l’altra banda, la banda sonora de James Horner concorda i ajuda que el procés de canvi que viu el protagonista sigui més impactant.
Salut,
Rosa Castellnou Tomàs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada