Peluixos que es mouen, pilotes que es volen escapar i avionetes descontrolades; tot això i molts més tipus d’inimaginables joguines és el que amaga la botiga màgica del senyor Magorium. Aquest inventor de més de 200 anys decideix que li ha arribat l’hora de traspassar el negoci amb la seva marxa i, així, cedirà la botiga a la seva jove encarregada, Molly Mahoney; una pianista amb talent que mai ha aconseguit fer un concert perquè no creu en ella mateixa. Ara bé, els problemes apareixeran quan la botiga s’oposa al nou canvi.
Amb varietats de colors, música i petites dosis d’il•lusió, el director Zach Helm ens endinsa en un espai on tot és possible. “Mr Magorium y su tienda màgica” és un film que farà somniar als més petits, i als més grans pot recordar-los-hi la il•lusió d’entrar en una botiga de joguines i veure-ho tot des de baix.
D’entrada podem apreciar un tractament del color diferenciat i precís. A l’inici destaquen uns colors freds i blaus per a la jove protagonista quan sola, dia a dia, s’enfronta al piano i viatja a l’autobús. Tanmateix, s’aprecien uns tons càlids, ataronjats i vermells, per a la botiga de joguines i, després, amb la mort del màgic propietari tot s’omple de negre i gris. S’usen uns ambient de colors per contraposar el món infantil i el món dels adults, i delimitar aquests dos.
La narració dels fets se’ns presenta d’una manera lineal, ja que no presenta salts en el temps. En la narrativa, els missatges que ens volen transmetre arriben amb facilitat però sense aprofundir gaire; es queden a la superfície. El sentiment d’autosuperació i el fet de creure en un mateix, a la vegada és un homenatge a la il•lusió de creure en la màgia i tornar a ser nen. Creure en la màgia s’identifica com la possibilitat d’un mateix de poder fer màgia, i per tant, de creure en un mateix. Amb la idea de sentir-se nen; es fa una espècies d’al•lusió a gaudir de la vida a partir de les petites coses. Per exemple; l’autor ens apel•la directament quan els protagonistes es posen a fer entremaliadures, tot i la seva alta edat, saltant en llits, perquè ens transporta a aquells temps quan jugàvem i ens divertíem sense preocupar-nos per res més.
Amb tot, també es pot dir que el film tracta la vessant de la mort des d’un punt de vista simple, ja que ho presenten com a un element natural i no s’introdueixen en el dolor que pot significar perdre una persona estimada. Cal mencionat que qualsevol dels missatges que ens volen transmetre es troba recarregat per tots els artefactes màgics i la màgia que posseeix el protagonista en forma d’efectes especials.
El film estrenat al 2007 ens proposa un pacte basat en captar la nostra atenció a través de joguines màgiques i personatges singulars. Així, ens situa en una posició de creients en l’existència de la màgia i dels contes de fades, o almenys en espectadors que creuen en la possibilitat de recordar que de petits un dia hi vam creure. Es crea un vincle que ens porta a la recerca del significat de la paraula fantasia.
Si ens fixem en les teories d’anàlisi de l’enunciació parlarem de muntatge. Així, pel que fa a tipologia de plans, al llarg del film se’ns acostumen a presentar els espais i els personatges amb plants llarg o mitjos, i després es juga amb el pla/contraplà en les converses o discussions de personatges. Pel que fa a la continuïtat de l’obra, sovint se’ns submergeix en ràcords de moviment i de color que et fan vagar per la història sense adonar-te’n. Ara bé, en alguns moments el moviment ràpid de la càmera pot confondre l’espectador ja que aquest es fa a força velocitat en un espai més aviat reduït.
Podem agrair a l’autor que de tant en tant jugui amb el fora de camp i ens ensenyi detalls dels moviments de les mans i no ens mostri directament, com fa durant tota la pel•lícula, la reacció i les intencions dels personatges a través dels seus rostres. És en aquests termes on ja podem afirmar que l’obra no crea una dependència, és a dir, no hi ha misteri ni elements d’intriga que facin que l’espectador es quedi assegut a l’espera del que pot contemplar. Tot el contrari, en algun moment la successió dels esdeveniments durant una hora i mitja pot fer que pensem en canviar de canal o en fer un petit descans.
Dustin Hoffman (Sr. Magorium) i Natalie Portman (Molly Mahoney) encaren uns personatges que busquen la nostra estima. Ell marca un camí que s’acaba però amb un caràcter absurd d’avi savi i embogit. Ella, jove i poruga, és la part del camí que es despertarà i aconseguirà obrir una nova porta a la vida. Un tercer personatge representarà a tots aquells que no creuen en la màgia i veuen els jocs com a elements de la infància. Per potenciar l’argument de la història es podria tractar personatges més profunds i complexos; aquests brillen perquè són molt plans. A cadascun dels personatges se’ls hi atribueix una qualitat i durant tota la història l’únic propòsit que segueixen és el de reafirmar-se.
Respecte a la fotografia, la il•luminació i el nivell d’attrezzo i decorats, s’ha de dir que estan molt elaborats. Podem destacar que tots els interiors presenten tot tipus de detalls que no podríem apreciar amb una sola lectura del film. Els nivells de llum també s’adeqüen a als moments sensibles de la història; llum d’exterior en moment “feliços”, i llums fosques i d’interiors per a moments tristos.
Amb tot, també podem apreciar l’ús que es fa de la música com a fil conductor. Destaquen melodies alegres i amb cert caire melancòlic per moments tendres, com l’inici d’amistat entre dos personatges, i l’ús d’un fragment per a piano de Rachmaninoff que donarà peu a grans moments del film.
A través d’aquesta pel•lícula es pot comprovar que cada vegada s’estan oferint els mateixos missatges en formats diversos, però sense aportar res nou. Amb aquest film no s’exploren nous horitzons fantàstics si tenim en compte que s’han fet pel•lícules com E.T. i Harry Potter. És evident que l’espai es recarrega de llum i color per fer volar la imaginació dels espectadors. Amb tot, recomanaria la pel•lícula a tot aquell que encara no toqui del tot de peus a terra i a qualsevol que vulgui moure’s entre melancolies infantils i “americanades” de caire familiar.
Anna Fortuny Torrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada