F for fake

Orson Welles (1915-1985) va realitzar l’any 1974 la seva última pel·licula completa, “F for fake”, una obra fora dels convencionalismes de l’època, que tracta -quelcom habitual en Welles- la divisió entre la veritat i l’engany.

El muntatge és sorprenent; infinitat de plans inunden la pantalla, tot i que això jugui, al capdevall, una mala passada a la pel·lícula ja que es fa complicada de digerir per aquesta complexitat. Welles juga intencionadament amb la dualitat fals-vertader, a l’inici del film ens diu que el que veurem és real o basat en fets reals. A la vegada ens mostra un mag que juga amb les seves mans, figura representativa d’aquesta realitat enfrontada a l’engany.

Tot seguit Orson Welles ens endinsa en els dos principals protagonistes: Elmyr de Hory, un falsificador de quadres, i Clifford Irving, autor americà que va falsificar unes cartes per tal de realitzar una biografia. La narració dels dos fakers simula un semi-documental que transporta a l’espectador a la gran pregunta: és real el que estem veient?

Welles finalitza la pel·licula dient que tot el que haviem vist era real, exepte els últims 17 minuts. Aquests últims instants els va dedicar a la història de Pablo Picasso i una jove, Oja Kodar, la qual va, suposadament, posar per a ell en 22 quadres. Aquesta escena està dotada d’un montatge de fotografia i video magnífica.

Pel que fa al missatge del film, aquest resulta revelador; l’art i la seva autenticitat perden tot el valor quan algú ho falsifica i ni els experts en noten la diferència. I encara més enllà, el film en sí mateix, és un montatge, un fake. El cine és un fake.

Elena Gavaldà Dattoli

F de …¿nada?

F for Fake es una de las últimas obra de Orson Welles. Durante toda la película, se plantea desde la perspectiva del arte la idea de qué es real y qué no, y bajo que criterios se hace la distinción.

A través de este documental se hace una crítica directa al exclusivismo que gira en torno a este mundo. De igual modo, a cómo de importantes es a veces ser propietario de algo que te hace exclusivo del resto, en este caso una obra de arte de pintores reconocidos, antes que asegurarse de su veracidad; prevalece la idea de superioridad dentro de la exclusividad.

Se pone en entredicho a la institución artística como autoridad a través de las experiencias de Elmyr, que cuenta como al presentarse su trabajo falsificado delante de expertos ,estos no saben distinguir su carácter de copia; queda entonces ridiculizada su figura como válida para determinar qué es arte y que no . Además de con que suma facilidad una pieza puede adquirir el titulo de autentica al pasar un tiempo en las paredes de un museo.

El poder de la sugestión es el que juga un papel fundamental. El creer está por encima de la verdad: es más importante pensar en la realidad de un hecho que en comprobar que lo es por sí mismo.

Todas estas ideas se ordenan a través de dos historias: la de Elmyr de Hory, un falsificador de pinturas; y la de Clifford Irving, el creador de la biografía, Fake, de Elmyr y falsificador de otras biografías. Además, la última parte de la película habla de Oja Kodar, una supuesta musa de Picasso.

F for Fake, compuesta por diferentes piezas que se van alternando tiene un montaje muy destacable. La forma en que Welles ha planificado la organización y sucesión de imágenes hace que el espectador no pueda seguir el argumento. El excesivo intercambio entre las dos líneas argumentales hace casi imposible sacar algo en claro, salvo la sensación de total falta de sentido y coherencia general.

En definitiva, no siempre las producciones con renombre, como es el caso de Orson Welles, garantizan el aplauso. Considero que hay películas que tratan el tema del arte con mucha más profundidad en comparación con el tratamiento casi en tono mofa de algo tan serio como la falsificación. Existen documentales que tratan de forma mucho más interesante e intensa el mundo del arte.

Por Nacho Cruz Tortosa

On és la línia de la veritat i la mentida?

F for Fake (Fraude), estrenada el 1974, és un dels films d’Orson Welles que ens fa referència a la idea de l’engany. La farsa que fa que moltes vegades la mentida s’apropi a la realitat i fins i tot, com veiem a la pel•lícula, aquesta construeixi una nova realitat.

El film comença amb el cineasta adoptant la figura d’un mag que amb el moviment ràpid de les seves mans ens enllaça una breu introducció que ens diu: “Durante la próxima hora todo lo que oirán será verdad y basado en hechos reales”. A partir de llavors la pel•lícula entrellaça les històries de dos grans falsificadors: Elmyr de Hory (pintor) i Clifford lrving (autor de la seva obra biogràfica “Fake”) i ho fa de manera tant formal que es fa impossible diferenciar la veritat del fictici. Exactament una hora després comença un fragment final de la història de Oja Kodar, el seu avui i Picasso on hi torna a haver la farsa entre la representació i la realitat.

És interessant el fet que dins d’aquesta hora, Welles, realitzi el seu autoretrat quan descriu el món de la farsa amb diversos exemples de la seva trajectòria professional on destaca el programa radiofònic de la invasió marciana a Nova Jersey.

A més, “F for Fake” ens fa reflexionar sobre els artistes, els falsificadors i els experts de l’art quan ens diu que si una obra falsificada es posada davant d’ulls experts, aquests no sabran distingir la real de la copia. Amb aquesta ridiculització ens preguntem: Qui és l’expert i qui el falsificador? I, què ens determina què és art?

Tot i que el documental incita a una reflexió, el muntatge és visualment difícil de digerir i fa que el fil argumental costi de seguir. Tot i així el que es proposa Welles es compleix: amb les farses entrellaçades, els documents obtinguts de premsa i gràfics televisius, la seva sala de muntatge i els altres recursos aconsegueix generar una història on no es veu la línia de la realitat i la farsa.

Salut,

Per: Rosa Castellnou

Avatar (2009)

PRECAUCIÓ, AQUEST ARTICLE CONTÉ SPOILERS

Quinze anys ha hagut d’esperar James Cameron per veure realitzat el món de Pandora. I és que, el director de l’exitòs Titanic, ha tardat tot aquest temps en poder veure la seva última creació, Avatar.

Una pel·lícula de fantasia recreada a l’any 2145 on els humans intenten envair el planeta Pandora, que guarda un mineral molt valuòs a la terra. Per tal d’aconseguir l’explotació del preciat mineral, un soldat americà haurà de conectar-se al seu avatar –creat a partir d’ADN humà i na’vi- per convèncer els habitants del planeta, els na’vi, que abandonin les seves terres.

L’argument, no obstant, també es centra en la història d’amor entre el soldat i la princesa de la tribu na’vi. Aquest és el punt més dèbil de la pel·lícula; els tòpics inunden la trama: noi coneix noia, s’enamoren -tot i pertanyer a mons diferents-, els dolents són molt dolents, el happy end...Aquesta pel·lícula no ens explica res de nou, podriem definir-la com una barreja entre Dancing with wolves (1990) i Pocahontas (1995). Com a positiu, el missatge de pau que transmet i la dura crítica als governs que utilitzen la guerra per al benefici.

El que si és nou, i de quina manera, són els efectes especials, d’una qualitat inmillorable, la qualitat gràfica, un autèntic plaer per a la vista. Un realisme que gràcies al 3D ens introduiex directament a Pandora i ens apropa als sentiments dels personatges. La captura de moviment utilitzada per Cameron esdevé una gran avenç tecnològic que de ben segur repercutirà en el futur cine.

El muntatge resulta genial, 161 minuts que passen volant, l’emoció és el factor clau del film; les bellíssimes imatges combinades amb l’espectacular banda sonora fan que l’escena de la caiguda de l’arbre esdevingui el clímax de la pel·lícula.

La produnditat que aconsegueix, els colors, la fotografia, els plans...tota una experiència per als cinc sentits, una pel·lícula que s’ha de veure.

Elena

Nos vemos en La isla

La isla, una pel·lícula de fantasia i ciència-ficció del director i productor Michael Bay (Transformes, Pearl Harbor...),ambientada a la Nova York del 2019, es una representació del somni de la “vida eterna”. El film té com a tema central la convivència d’una comunitat de persones dins d’un nucli aïllat de la resta del món, a causa d’una catàstrofe ecològica; o aquesta és la primera impressió que com a espectador se n’extreu.

Els primers frames de la peça relaten la vida de Lincoln Seis-Eco (Ewan McGregor) i Jordan Dos-Delta (Scarlett Johansson) dins d’aquesta “bombolla”. Tot evoluciona de forma “normal” fins que la curiositat del Lincoln el porta a descobrir que en realitat allò que creia real, la vida dins de la comunitat amb la resta de gent, és certament una fal·làcia obra del doctor Merrcik, qui els ha creat com a copies genèticament idèntiques de la gent de l’alta esfera per tal de poder-los-hi trasplantar els òrgans i així allargar-los-hi la vida.

A continuació i després de que tots dos protagonistes descobriren la realitat de la seva vida, es succeeixen una sèrie de persecucions que terminen amb la mort de Tom Lincoln, l’homònim de Lincoln Seis-Eco, i amb la destrucció tant del complex sota terra com del propi fundador.
Tot analitzant més detalladament La isla, es poden observar diverses conclusions. Primerament , el debat ètic i moral que planteja tot l’argument sencer: la possibilitat de la clonació. La pel·lícula juga de forma frívola al voltant d’aquest tema i , i llegint entre línies, es pot afirmar que el “fin justifica los medios”, ja que els clients de les copies no es plantegen en cap moment cap qüestió ètica. A més, aquesta absència es veu reflectida en situacions concretes com l’hora en que una de les dones clon dona a llum un nadó per a la seva propietària, víctima d’infertilitat, i posteriorment és assassinada a mans d’uns metges que resten passius davant de la seva l’agonia.

Tot a mans d’una ment dèspota i cínica com la del Dr Merrcik, que no té cap escrúpol per a enganyar a tota la comunitat clonada amb l’excusa de la mítica escena de la loteria per a anar a la illa. Així, la figura del doctor es correspon a la d’una persona falta de sentiments i consideració i que no dubta en fer allò que més el beneficia, tot mogut per la cobdícia i l’egoisme. Una persona que juga durant tota la pel·lícula a ésser un Déu modern que crea i destrueix persones, i que finalment mora de forma irònica sota les mans d’un clon que ell mateix havia engendrat.

L’ús de les persones com a eines o peces, símbol del poc pes que se li dona és visible en dos escenes de la pel·lícula. Primerament, quant Lincoln Seis Eco i Jordan Dos Delta, després d’un sense fi de persecucions , arriben a casa del propietari a la vida real del primer. A continuació de la sorpresa , Tom Lincoln li explica a la seva copia que ell “no es persona de sentimentalismes” i que d’aquí dos anys, quant el seu fetge deixi de funcionar, no dubtarà en matar-lo per a poder viure ell.

L’altre moment simbòlic esdevé quant el Dr Merrick, davant dels accionistes de la corporació, decideix eliminar a embrions de clon després de descobrir que les seves neurones tenien patrons “inapropiats”. Aquesta paraula contextualitzada dins de la pel·lícula significa capacitat per a qüestionar el seu entorn; una habilitat que surt reforçada negativament, ja que si el protagonista no s’hagués qüestionat la seva quotidianitat res no hauria passat.

Així, es fa un tractament de l’avortament quan s’eliminen les copies defectuoses i sobre aconseguir que les persones no pensin per tal de fer d’elles el que es vulgui. Idees recolzades en dos frases molt representatives esmentades dins del film: “ todos hacemos lo imposible por la superviviencia” i “aquello que mata a los clones es la curiosidad”.

Un altre dels aspectes a comentar, tot i que allunyat de la idea de la pel·lícula, és que la trama central esta recolzada en una estructura molt coneguda: tot comença a partir de la relació entre home i dona. Si tots dos clons, Lincoln Seis Eco i Jordan Dos Delta, no s’haguessin conegut, la fugida del centre no s’hagués produït. Relacionat amb aquesta idea de parella, cal recalcar que la figura de la dona surt desafavorida en algunes ocasions; la més ressenyable es la posició de Jordan Dos Delta en totes les persecucions. Ella sempre que da en segon plano i darrere del protagonista, sempre és ella qui segueix a l’home per tal de que la porti a un lloc segur. Es veu reforçat el concepte de dona fràgil i supeditada a la figura masculina que es ve arrossegant ja des de pel·lícules de Disney , com per exemple a Aladin.

Per a mi una de les escenes mes significatives, deixant de banda les mes escabroses visualment parlant, es la que te lloc al despatx del doctor un cop capturada la dona de la parella de clons fugitius. Merrick no pot permetre que la societat americana descobreixi els clons en moviment i fora de les seves instal·lacions, perquè ell mateix enganya a la gent que recorre als seus serveis dient que els clons es troben en estat vegetatiu ( segons paraules de ell, els òrgans en estat vegetatiu son rebutjats pel pacient, i per això s’ha de recrear una vida a les copies), i per tal de recuperar a la parella desapareguda recorre a l’ajuda d’un professional, Albert Lauren.

Un cop acomplerta la seva tasca, manté una conversa amb el magnat de la corporació,en la qual es s’aplica una de les idees del capitalisme mes essencial: qui paga mana. la propietària de Jordan dos Delta, no podrà recuperar-se tot i el transplantament, però Merrick explica que l’extracció d’òrgans de la copia s’ha de fer perquè “es un privilegio por el que pagan sus clientes”; es sens dubte una de les frases més impactants de l’obra que posa de manifest que els diners valen una vida.

Com a conclusió, La isla et fa reflexionar sobre la possible existència remota , d’una corporació amb fins similars, així com la seva possible desconeixença per part de tots nosaltres . Fa pensar sobre quin serien els mitjans que faríem servir tots si existís una proba irrefutable de l’allargament de la vida, i fins a on seríem capaços d’arribar per tal d’aconseguir-ho. Sens dubte, el film és un cant a l’egoisme i egocentrisme del que tots som partícips; però també ho és per a posar en practica que l’home és un llop per a l’home, ja que com en un moment de la pel·lícula es cita “el hombre es capaz de lo que sea por sobrevivir”.

Per: Nacho Cruz Tortosa

Caigudes en clau de fantasia

En clau d’elements fantàstics i canviants,

“The fall” ens endinsa en una mescla de realitat i ficció. Guardonada amb el primer premi del Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges del 2007 ens permet gaudir i jugar amb els esdeveniments que succeeixen en els contes.

Del director d’origen hindú Tarsem Sighn, se’ns ensenyen les dues cares que tota història pot tenir. Traduïda al castellà com “El sueño de Alexandria” aquest pel·lícula no es va estrenar a Espanya fins al 2008. Està basada en la idea de “Yo Ho Ho” film del 1981 d’origen búlgar que jugava amb la creació d’una història de pirates a partir de personatges reals.

El film es desenvolupa arran de Roy Walker (Lee Pace), un actor especialista en escenes d’acció que ha intentat suïcidar-se saltant des d’un pont en un rodatge a causa d’un desengany amorós. Aquest començarà una espècie de relació d’amistat i interès amb la petita Alexandria (Catinca Untaru), una nena de cinc anys que també es troba ingressada a l’hospital perquè es va trencar el braç collint taronges. Una caiguda d’orígens molt diversos és allò que els farà coincidir a Los Ángeles dels anys 20, als orígens del cinema de Hollywood.

A mesura que avança la història podem veure com ens estan explicant una realitat amb dosis de fantasia. Roy fa un pacte amb la nena: li explicarà un conte èpic ple d’aventures si ella li duu un pot de pastilles per poder dormir. Aquí els personatges seran protagonistes de la vida a l’hospital; infermeres, pacients, i ell mateix serà el bandit emmascarat que té la missió d’acabar amb el governador Odi. El film s’allunya dels contes convencionals ja que s’ens mostra una part obscura on la desesperació es mostra en forma de morts al conte i d’intents de suïcidi a la realitat.
Quan Roy confessa a l’Alexandria que si li explica tot aquell conte tan sols és per aconseguir morfina en grans dosis, la història pot decebre una mica a tot aquell amant de narracions lineals i de color rosa. El conte es transforma plenament en un referent fosc a la realitat del protagonista, qui ha intentat treure’s la vida continuadament.
Respecte al treball dels actors, aquest guanya força en els diàlegs en què tots dos apareixen asseguts al llit. La ingenuïtat de la nena dóna un toc tendre a la història i a al vegada, el seu caràcter decidit i valent ens encara cap a la temptació de poder somniar. Tanmateix, l’espectador es troba submergit en un joc basat en la recerca dels símils entre objectes i aspectes del relat

És a la fi de l’obra quan acabem d’adonar-nos de l’homenatge que Tarsem fa al cinema, a la fantasia i a tots aquells actors especialistes en escenes d’acció que fan la “feina bruta” i no se’ls reconeix el mèrit. Ja a l’inici, Alexandria es sorprèn quan a través del de la llum que entra pel pany d’una porta es projecta la imatge de fora a la paret de i d’aquesta manera entra al món fantàstic.

Pel que fa al ritme del film, aquest és bastant àgil a l’inici quan comencem a conèixer la vessant més humana dels personatges. Ara bé, una vegada l’espectador es familiaritza amb el paral·lelisme entre ficció i realitat, la història s’allarga excessivament, i es repeteix l’estructura creant certa lentitud dramàtica.

Així, es pot dir que es tracta d’un film molt treballat a nivell de posada en escena, composició visual, fotografia, color, il·luminació i producció en general. Tenint en compte que van estar més de 15 anys buscant imatges, cercant finançament, i finalment van aconseguir rodar-la en 18 països diferents, s’ha de reconèixer l’esforç i el resultat final que han aconseguit.

Allò que fa de “The fall” un film gran és la magnificència dels espais que ens mostra. Podem agrair a Tarsem aquest increïble producte audiovisual, on la imatge es converteix en el seu màxim element d’atracció. Grans plans generals i amplis moviments de càmera per descriure cadascun dels espais, seran motiu suficient per deixar-nos amb la boca oberta. Viatjarem per desert rocallosos, passant per castells i fortaleses de dimensions extraordinàries. A més a més, el final atípic de qualsevol conte infantil deixarà un bon regust de boca a la majoria d’espectadors.

Malgrat un ritme que d’entrada promet molt, és recomanable veure aquesta pel·lícula, ja que les imatges espectaculars ens faran tornar a somniar amb aquells contes que a tots ens han explicat de petits. Encara que no ens amaguen una cara dura i cruel, pròpia del món on vivim, ens recorden que sempre hi haurà llocs sense fronteres per a la imaginació.

Per: Anna Fortuny Torrell

“Inteligencia Artifical” (2001) Steven Spielverg

El film està ambientat en una societat en la que l’efecte hivernacle va fondre els pols i va deixar algunes capitals davall aigua. En aquest futur, s’ha aconseguit replicar a sers humans amb robots que pel seu aspecte físic són gairebé indistingibles. David és el primer prototip de robot d’una empresa que l’ha impulsat a sentir, somiar i fins i tot, estimar. I això és el que farà: estimar la seva mare incondicionalment qui té el seu fill en estat vegetal i junt amb el seu marit, decideixen adoptar-lo.

El fill, en Martin, es recupera milagrosament i torna a casa amb els seus pares. A causa d’unes discrepàncies entre ells, la seva mare adoptiva el porta al bosc amb un ós de peluix on es toparà amb Gigoló Joe, un robot que l’ajudarà a que no el matin a “la Fira de la Carn” i a trobar a la Fada Blava per convertir-se en humà i aconseguir l’amor de la seva mare.

La pel·lícula costa una mica de seguir perquè l’acció passa en tres espais completament diferents (a casa i al bosc, a la ciutat i dos mil anys després); es fa una mica pesada i fins i tot llarga, sobretot amb el final, on l’espectador amb el joc que el director fa amb la realitat i el futur, crea una dimensió massa allunyada de la realitat que pot provocar un argument una mica dens per l’espectador.

Però el fil argumental es segueix gràcies a l’actuació meravellosa de l’actor principal, que ens reflexa una intensitat emotiva amb la seva mirada que ens dóna calor i tendresa. Aquesta mirada innocent ens fa veure des dels ulls d’un nen reaccions tant impactants com la Fira de la Carn (on s’exterminen els robots) o una de les escenes que més commou: quan en David s’adona amb una fila d’androides idèntics a ell en construcció, que només és un robot.

Pel que fa als personatges, n’hi ha un que no dóna tot el que pot de sí: en Gigoló Joe. Ell és un robot seductor que conquista a les dones amb el seu encant. El personatge té massa clar que produeix una atracció irresistible cap a les dones, pot dir que coneix tot el que elles necessiten d’un home i surt en escenes on deixa el sexe com una mercaderia. El fet important no és aquest, ja que dins de la seva professió es podria acceptar el seu caràcter, sinó que el personatge pot donar més de sí perquè hi ha escenes on reflexa amb discursos que sap importants reflexions sobre l’experiència dels humans.

Pel que fa a un dels punts claus d’un film, el final (i sento desvetllar-lo), decep una mica perquè durant tota la pel·lícula esperem que el David es transformi en un nen normal i aconsegueixi l’amor de la seva mare. En canvi d’això, després d’un llarg film, el nen no ho aconsegueix i és més: es congelat davall les aigües del mar durant dos mil anys mirant a la Fada Blava i només aconsegueix un dia amb la seva mare.

Tot i això, la pel·lícula té molts moments brillants i plens de sentiments, com per exemple, quan la mare activa els afectes al nen o quan el deixa al bosc. Jugant amb diferents sentiments, el film ens deixa veure com amb seqüències tant dures com l’execució en públic dels androides, els éssers humans estan plens d’egoisme, crueltat i indiferència al dolor dels altres; en canvi, els éssers mecànics, en molts moments de la pel·lícula ens mostren la seva compassió, solidaritat i lleialtat als altres, fet que dóna de pensar.

Així doncs, es pot concloure dient que el film és una utopia als sentiments, una representació de la lluita d’un nen que té un amor real cap a la seva mare i fa el possible ple de tossuderia i lleialtat perquè ell mateix, també sigui real dins d’una societat futura i plena de ficció.

Salut,

Per: Rosa Castellnou