Com el seu nom ja indica, "F for fake", és un fake o fals documental. Estrenada l’any 1974 de la mà del revolucionari Orson Welles, critica el món de l’art preguntant-se contínuament qui és realment l’expert i qui és el falsificador. Aquest tipus de documentals es 
caracteritzen per posar en dubte el propi mode d’actuació del documental, és a dir, posa en entredit l’estatus de veracitat que s’atorga als documentals.
Vestida per dues grans històries, recita dues grans mentides. Durant tot el film es juga i s’entrellaça la revelació de la història de dos falsificadors: Elmyr D’Hory, un famós falsificador d’obres de Modigliani, Matisse o Picasso, i el biògraf Clifford Irving, el qual va intentar difondre com autèntica una biografia del multimilionari Howard Hughes.
El relat d’Elmyr d’Hory ens explica què és la pel·lícula:“Falsificació de falsificacions”. Una falsificació es pot convertir en verdadera. I això és el que aconsegueix l’autor ja que sotmet el visitant a una perspicaç atenció. Serà realment tot mentida? Què separa la realitat de la ficció?
La intenció de Welles es pot interpretar com la de mostrar la construcció de la veritat a partir de qualsevol mentida. A partir de les formes del relat: estructura narrativa, posada en escena, planificació i muntatge, s’aconsegueix recrear l’essència d’un film documental. És en aquest punt quan el fals documental es fa creïble i l’espectador queda captivat i atrapat per la història.
Ara bé, tot aquest muntatge és difícil de seguir. Entendre cap on ens porta l’autor no es fa fàcil. El ritme del film es torna lent i la combinació de les dues històries complica la comprensió de la trama. També podem destacar l’excés de noms i personalitats a recordar. Tot i això, s’aconsegueix crear una continuïtat espaial i un pacte amb el públic molt creïble. Amb un predomini de plans curts dels personatges per mostrar la veracitat de les seves cares, i la combinació de la veu en off de l’autor o la veu en fora de camp, es contribueix a construir una gran teranyina.
Amb tot, es pot afirmar que Welles aconsegueix retratar un altre gran estafador; ell mateix.
Per: Anna Fortuny Torrell
caracteritzen per posar en dubte el propi mode d’actuació del documental, és a dir, posa en entredit l’estatus de veracitat que s’atorga als documentals.Vestida per dues grans històries, recita dues grans mentides. Durant tot el film es juga i s’entrellaça la revelació de la història de dos falsificadors: Elmyr D’Hory, un famós falsificador d’obres de Modigliani, Matisse o Picasso, i el biògraf Clifford Irving, el qual va intentar difondre com autèntica una biografia del multimilionari Howard Hughes.
El relat d’Elmyr d’Hory ens explica què és la pel·lícula:“Falsificació de falsificacions”. Una falsificació es pot convertir en verdadera. I això és el que aconsegueix l’autor ja que sotmet el visitant a una perspicaç atenció. Serà realment tot mentida? Què separa la realitat de la ficció?
La intenció de Welles es pot interpretar com la de mostrar la construcció de la veritat a partir de qualsevol mentida. A partir de les formes del relat: estructura narrativa, posada en escena, planificació i muntatge, s’aconsegueix recrear l’essència d’un film documental. És en aquest punt quan el fals documental es fa creïble i l’espectador queda captivat i atrapat per la història.
Ara bé, tot aquest muntatge és difícil de seguir. Entendre cap on ens porta l’autor no es fa fàcil. El ritme del film es torna lent i la combinació de les dues històries complica la comprensió de la trama. També podem destacar l’excés de noms i personalitats a recordar. Tot i això, s’aconsegueix crear una continuïtat espaial i un pacte amb el públic molt creïble. Amb un predomini de plans curts dels personatges per mostrar la veracitat de les seves cares, i la combinació de la veu en off de l’autor o la veu en fora de camp, es contribueix a construir una gran teranyina.
Amb tot, es pot afirmar que Welles aconsegueix retratar un altre gran estafador; ell mateix.
Per: Anna Fortuny Torrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada