F for fake

Orson Welles (1915-1985) va realitzar l’any 1974 la seva última pel·licula completa, “F for fake”, una obra fora dels convencionalismes de l’època, que tracta -quelcom habitual en Welles- la divisió entre la veritat i l’engany.

El muntatge és sorprenent; infinitat de plans inunden la pantalla, tot i que això jugui, al capdevall, una mala passada a la pel·lícula ja que es fa complicada de digerir per aquesta complexitat. Welles juga intencionadament amb la dualitat fals-vertader, a l’inici del film ens diu que el que veurem és real o basat en fets reals. A la vegada ens mostra un mag que juga amb les seves mans, figura representativa d’aquesta realitat enfrontada a l’engany.

Tot seguit Orson Welles ens endinsa en els dos principals protagonistes: Elmyr de Hory, un falsificador de quadres, i Clifford Irving, autor americà que va falsificar unes cartes per tal de realitzar una biografia. La narració dels dos fakers simula un semi-documental que transporta a l’espectador a la gran pregunta: és real el que estem veient?

Welles finalitza la pel·licula dient que tot el que haviem vist era real, exepte els últims 17 minuts. Aquests últims instants els va dedicar a la història de Pablo Picasso i una jove, Oja Kodar, la qual va, suposadament, posar per a ell en 22 quadres. Aquesta escena està dotada d’un montatge de fotografia i video magnífica.

Pel que fa al missatge del film, aquest resulta revelador; l’art i la seva autenticitat perden tot el valor quan algú ho falsifica i ni els experts en noten la diferència. I encara més enllà, el film en sí mateix, és un montatge, un fake. El cine és un fake.

Elena Gavaldà Dattoli