La isla, una pel·lícula de fantasia i ciència-ficció del director i productor Michael Bay (Transformes, Pearl Harbor...),ambientada a la Nova York del 2019, es una representació del somni de la “vida eterna”. El film té com a tema central la convivència d’una comunitat de persones dins d’un nucli aïllat de la resta del món, a causa d’una catàstrofe ecològica; o aquesta és la primera impressió que com a espectador se n’extreu.
Els primers frames de la peça relaten la vida de Lincoln Seis-Eco (Ewan McGregor) i Jordan Dos-Delta (Scarlett Johansson) dins d’aquesta “bombolla”. Tot evoluciona de forma “normal” fins que la curiositat del Lincoln el porta a descobrir que en realitat allò que creia real, la vida dins de la comunitat amb la resta de gent, és certament una fal·làcia obra del doctor Merrcik, qui els ha creat com a copies genèticament idèntiques de la gent de l’alta esfera per tal de poder-los-hi trasplantar els òrgans i així allargar-los-hi la vida.
A continuació i després de que tots dos protagonistes descobriren la realitat de la seva vida, es succeeixen una sèrie de persecucions que terminen amb la mort de Tom Lincoln, l’homònim de Lincoln Seis-Eco, i amb la destrucció tant del complex sota terra com del propi fundador.
Tot analitzant més detalladament La isla, es poden observar diverses conclusions. Primerament , el debat ètic i moral que planteja tot l’argument sencer: la possibilitat de la clonació. La pel·lícula juga de forma frívola al voltant d’aquest tema i , i llegint entre línies, es pot afirmar que el “fin justifica los medios”, ja que els clients de les copies no es plantegen en cap moment cap qüestió ètica. A més, aquesta absència es veu reflectida en situacions concretes com l’hora en que una de les dones clon dona a llum un nadó per a la seva propietària, víctima d’infertilitat, i posteriorment és assassinada a mans d’uns metges que resten passius davant de la seva l’agonia.
Tot a mans d’una ment dèspota i cínica com la del Dr Merrcik, que no té cap escrúpol per a enganyar a tota la comunitat clonada amb l’excusa de la mítica escena de la loteria per a anar a la illa. Així, la figura del doctor es correspon a la d’una persona falta de sentiments i consideració i que no dubta en fer allò que més el beneficia, tot mogut per la cobdícia i l’egoisme. Una persona que juga durant tota la pel·lícula a ésser un Déu modern que crea i destrueix persones, i que finalment mora de forma irònica sota les mans d’un clon que ell mateix havia engendrat.
L’ús de les persones com a eines o peces, símbol del poc pes que se li dona és visible en dos escenes de la pel·lícula. Primerament, quant Lincoln Seis Eco i Jordan Dos Delta, després d’un sense fi de persecucions , arriben a casa del propietari a la vida real del primer. A continuació de la sorpresa , Tom Lincoln li explica a la seva copia que ell “no es persona de sentimentalismes” i que d’aquí dos anys, quant el seu fetge deixi de funcionar, no dubtarà en matar-lo per a poder viure ell.
L’altre moment simbòlic esdevé quant el Dr Merrick, davant dels accionistes de la corporació, decideix eliminar a embrions de clon després de descobrir que les seves neurones tenien patrons “inapropiats”. Aquesta paraula contextualitzada dins de la pel·lícula significa capacitat per a qüestionar el seu entorn; una habilitat que surt reforçada negativament, ja que si el protagonista no s’hagués qüestionat la seva quotidianitat res no hauria passat.
Així, es fa un tractament de l’avortament quan s’eliminen les copies defectuoses i sobre aconseguir que les persones no pensin per tal de fer d’elles el que es vulgui. Idees recolzades en dos frases molt representatives esmentades dins del film: “ todos hacemos lo imposible por la superviviencia” i “aquello que mata a los clones es la curiosidad”.
Un altre dels aspectes a comentar, tot i que allunyat de la idea de la pel·lícula, és que la trama central esta recolzada en una estructura molt coneguda: tot comença a partir de la relació entre home i dona. Si tots dos clons, Lincoln Seis Eco i Jordan Dos Delta, no s’haguessin conegut, la fugida del centre no s’hagués produït. Relacionat amb aquesta idea de parella, cal recalcar que la figura de la dona surt desafavorida en algunes ocasions; la més ressenyable es la posició de Jordan Dos Delta en totes les persecucions. Ella sempre que da en segon plano i darrere del protagonista, sempre és ella qui segueix a l’home per tal de que la porti a un lloc segur. Es veu reforçat el concepte de dona fràgil i supeditada a la figura masculina que es ve arrossegant ja des de pel·lícules de Disney , com per exemple a Aladin.
Per a mi una de les escenes mes significatives, deixant de banda les mes escabroses visualment parlant, es la que te lloc al despatx del doctor un cop capturada la dona de la parella de clons fugitius. Merrick no pot permetre que la societat americana descobreixi els clons en moviment i fora de les seves instal·lacions, perquè ell mateix enganya a la gent que recorre als seus serveis dient que els clons es troben en estat vegetatiu ( segons paraules de ell, els òrgans en estat vegetatiu son rebutjats pel pacient, i per això s’ha de recrear una vida a les copies), i per tal de recuperar a la parella desapareguda recorre a l’ajuda d’un professional, Albert Lauren.
Un cop acomplerta la seva tasca, manté una conversa amb el magnat de la corporació,en la qual es s’aplica una de les idees del capitalisme mes essencial: qui paga mana. la propietària de Jordan dos Delta, no podrà recuperar-se tot i el transplantament, però Merrick explica que l’extracció d’òrgans de la copia s’ha de fer perquè “es un privilegio por el que pagan sus clientes”; es sens dubte una de les frases més impactants de l’obra que posa de manifest que els diners valen una vida.
Com a conclusió, La isla et fa reflexionar sobre la possible existència remota , d’una corporació amb fins similars, així com la seva possible desconeixença per part de tots nosaltres . Fa pensar sobre quin serien els mitjans que faríem servir tots si existís una proba irrefutable de l’allargament de la vida, i fins a on seríem capaços d’arribar per tal d’aconseguir-ho. Sens dubte, el film és un cant a l’egoisme i egocentrisme del que tots som partícips; però també ho és per a posar en practica que l’home és un llop per a l’home, ja que com en un moment de la pel·lícula es cita “el hombre es capaz de lo que sea por sobrevivir”.
Per: Nacho Cruz Tortosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada