En clau d’elements fantàstics i canviants,
“The fall” ens endinsa en una mescla de realitat i ficció. Guardonada amb el primer premi del Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges del 2007 ens permet gaudir i jugar amb els esdeveniments que succeeixen en els contes.
Del director d’origen hindú Tarsem Sighn, se’ns ensenyen les dues cares que tota història pot tenir. Traduïda al castellà com “El sueño de Alexandria” aquest pel·lícula no es va estrenar a Espanya fins al 2008. Està basada en la idea de “Yo Ho Ho” film del 1981 d’origen búlgar que jugava amb la creació d’una història de pirates a partir de personatges reals.
El film es desenvolupa arran de Roy Walker (Lee Pace), un actor especialista en escenes d’acció que ha intentat suïcidar-se saltant des d’un pont en un rodatge a causa d’un desengany amorós. Aquest començarà una espècie de relació d’amistat i interès amb la petita Alexandria (Catinca Untaru), una nena de cinc anys que també es troba ingressada a l’hospital perquè es va trencar el braç collint taronges. Una caiguda d’orígens molt diversos és allò que els farà coincidir a Los Ángeles dels anys 20, als orígens del cinema de Hollywood.
A mesura que avança la història podem veure com ens estan explicant una realitat amb dosis de fantasia. Roy fa un pacte amb la nena: li explicarà un conte èpic ple d’aventures si ella li duu un pot de pastilles per poder dormir. Aquí els personatges seran protagonistes de la vida a l’hospital; infermeres, pacients, i ell mateix serà el bandit emmascarat que té la missió d’acabar amb el governador Odi. El film s’allunya dels contes convencionals ja que s’ens mostra una part obscura on la desesperació es mostra en forma de morts al conte i d’intents de suïcidi a la realitat.
Quan Roy confessa a l’Alexandria que si li explica tot aquell conte tan sols és per aconseguir morfina en grans dosis, la història pot decebre una mica a tot aquell amant de narracions lineals i de color rosa. El conte es transforma plenament en un referent fosc a la realitat del protagonista, qui ha intentat treure’s la vida continuadament.
Respecte al treball dels actors, aquest guanya força en els diàlegs en què tots dos apareixen asseguts al llit. La ingenuïtat de la nena dóna un toc tendre a la història i a al vegada, el seu caràcter decidit i valent ens encara cap a la temptació de poder somniar. Tanmateix, l’espectador es troba submergit en un joc basat en la recerca dels símils entre objectes i aspectes del relat
És a la fi de l’obra quan acabem d’adonar-nos de l’homenatge que Tarsem fa al cinema, a la fantasia i a tots aquells actors especialistes en escenes d’acció que fan la “feina bruta” i no se’ls reconeix el mèrit. Ja a l’inici, Alexandria es sorprèn quan a través del de la llum que entra pel pany d’una porta es projecta la imatge de fora a la paret de i d’aquesta manera entra al món fantàstic.
El film es desenvolupa arran de Roy Walker (Lee Pace), un actor especialista en escenes d’acció que ha intentat suïcidar-se saltant des d’un pont en un rodatge a causa d’un desengany amorós. Aquest començarà una espècie de relació d’amistat i interès amb la petita Alexandria (Catinca Untaru), una nena de cinc anys que també es troba ingressada a l’hospital perquè es va trencar el braç collint taronges. Una caiguda d’orígens molt diversos és allò que els farà coincidir a Los Ángeles dels anys 20, als orígens del cinema de Hollywood.
A mesura que avança la història podem veure com ens estan explicant una realitat amb dosis de fantasia. Roy fa un pacte amb la nena: li explicarà un conte èpic ple d’aventures si ella li duu un pot de pastilles per poder dormir. Aquí els personatges seran protagonistes de la vida a l’hospital; infermeres, pacients, i ell mateix serà el bandit emmascarat que té la missió d’acabar amb el governador Odi. El film s’allunya dels contes convencionals ja que s’ens mostra una part obscura on la desesperació es mostra en forma de morts al conte i d’intents de suïcidi a la realitat.
Quan Roy confessa a l’Alexandria que si li explica tot aquell conte tan sols és per aconseguir morfina en grans dosis, la història pot decebre una mica a tot aquell amant de narracions lineals i de color rosa. El conte es transforma plenament en un referent fosc a la realitat del protagonista, qui ha intentat treure’s la vida continuadament.
Respecte al treball dels actors, aquest guanya força en els diàlegs en què tots dos apareixen asseguts al llit. La ingenuïtat de la nena dóna un toc tendre a la història i a al vegada, el seu caràcter decidit i valent ens encara cap a la temptació de poder somniar. Tanmateix, l’espectador es troba submergit en un joc basat en la recerca dels símils entre objectes i aspectes del relat
És a la fi de l’obra quan acabem d’adonar-nos de l’homenatge que Tarsem fa al cinema, a la fantasia i a tots aquells actors especialistes en escenes d’acció que fan la “feina bruta” i no se’ls reconeix el mèrit. Ja a l’inici, Alexandria es sorprèn quan a través del de la llum que entra pel pany d’una porta es projecta la imatge de fora a la paret de i d’aquesta manera entra al món fantàstic.
Pel que fa al ritme del film, aquest és bastant àgil a l’inici quan comencem a conèixer la vessant més humana dels personatges. Ara bé, una vegada l’espectador es familiaritza amb el paral·lelisme entre ficció i realitat, la història s’allarga excessivament, i es repeteix l’estructura creant certa lentitud dramàtica.
Així, es pot dir que es tracta d’un film molt treballat a nivell de posada en escena, composició visual, fotografia, color, il·luminació i producció en general. Tenint en compte que van estar més de 15 anys buscant imatges, cercant finançament, i finalment van aconseguir rodar-la en 18 països diferents, s’ha de reconèixer l’esforç i el resultat final que han aconseguit.
Allò que fa de “The fall” un film gran és la magnificència dels espais que ens mostra. Podem agrair a Tarsem aquest increïble producte audiovisual, on la imatge es converteix en el seu màxim element d’atracció. Grans plans generals i amplis moviments de càmera per descriure cadascun dels espais, seran motiu suficient per deixar-nos amb la boca oberta. Viatjarem per desert rocallosos, passant per castells i fortaleses de dimensions extraordinàries. A més a més, el final atípic de qualsevol conte infantil deixarà un bon regust de boca a la majoria d’espectadors.
Malgrat un ritme que d’entrada promet molt, és recomanable veure aquesta pel·lícula, ja que les imatges espectaculars ens faran tornar a somniar amb aquells contes que a tots ens han explicat de petits. Encara que no ens amaguen una cara dura i cruel, pròpia del món on vivim, ens recorden que sempre hi haurà llocs sense fronteres per a la imaginació.
Per: Anna Fortuny Torrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada