L’art de l’engany

Com el seu nom ja indica, "F for fake", és un fake o fals documental. Estrenada l’any 1974 de la mà del revolucionari Orson Welles, critica el món de l’art preguntant-se contínuament qui és realment l’expert i qui és el falsificador. Aquest tipus de documentals es caracteritzen per posar en dubte el propi mode d’actuació del documental, és a dir, posa en entredit l’estatus de veracitat que s’atorga als documentals.

Vestida per dues grans històries, recita dues grans mentides. Durant tot el film es juga i s’entrellaça la revelació de la història de dos falsificadors: Elmyr D’Hory, un famós falsificador d’obres de Modigliani, Matisse o Picasso, i el biògraf Clifford Irving, el qual va intentar difondre com autèntica una biografia del multimilionari Howard Hughes.

El relat d’Elmyr d’Hory ens explica què és la pel·lícula:“Falsificació de falsificacions”. Una falsificació es pot convertir en verdadera. I això és el que aconsegueix l’autor ja que sotmet el visitant a una perspicaç atenció. Serà realment tot mentida? Què separa la realitat de la ficció?

La intenció de Welles es pot interpretar com la de mostrar la construcció de la veritat a partir de qualsevol mentida. A partir de les formes del relat: estructura narrativa, posada en escena, planificació i muntatge, s’aconsegueix recrear l’essència d’un film documental. És en aquest punt quan el fals documental es fa creïble i l’espectador queda captivat i atrapat per la història.

Ara bé, tot aquest muntatge és difícil de seguir. Entendre cap on ens porta l’autor no es fa fàcil. El ritme del film es torna lent i la combinació de les dues històries complica la comprensió de la trama. També podem destacar l’excés de noms i personalitats a recordar. Tot i això, s’aconsegueix crear una continuïtat espaial i un pacte amb el públic molt creïble. Amb un predomini de plans curts dels personatges per mostrar la veracitat de les seves cares, i la combinació de la veu en off de l’autor o la veu en fora de camp, es contribueix a construir una gran teranyina.

Amb tot, es pot afirmar que Welles aconsegueix retratar un altre gran estafador; ell mateix.


Per: Anna Fortuny Torrell

F for fake

Orson Welles (1915-1985) va realitzar l’any 1974 la seva última pel·licula completa, “F for fake”, una obra fora dels convencionalismes de l’època, que tracta -quelcom habitual en Welles- la divisió entre la veritat i l’engany.

El muntatge és sorprenent; infinitat de plans inunden la pantalla, tot i que això jugui, al capdevall, una mala passada a la pel·lícula ja que es fa complicada de digerir per aquesta complexitat. Welles juga intencionadament amb la dualitat fals-vertader, a l’inici del film ens diu que el que veurem és real o basat en fets reals. A la vegada ens mostra un mag que juga amb les seves mans, figura representativa d’aquesta realitat enfrontada a l’engany.

Tot seguit Orson Welles ens endinsa en els dos principals protagonistes: Elmyr de Hory, un falsificador de quadres, i Clifford Irving, autor americà que va falsificar unes cartes per tal de realitzar una biografia. La narració dels dos fakers simula un semi-documental que transporta a l’espectador a la gran pregunta: és real el que estem veient?

Welles finalitza la pel·licula dient que tot el que haviem vist era real, exepte els últims 17 minuts. Aquests últims instants els va dedicar a la història de Pablo Picasso i una jove, Oja Kodar, la qual va, suposadament, posar per a ell en 22 quadres. Aquesta escena està dotada d’un montatge de fotografia i video magnífica.

Pel que fa al missatge del film, aquest resulta revelador; l’art i la seva autenticitat perden tot el valor quan algú ho falsifica i ni els experts en noten la diferència. I encara més enllà, el film en sí mateix, és un montatge, un fake. El cine és un fake.

Elena Gavaldà Dattoli

F de …¿nada?

F for Fake es una de las últimas obra de Orson Welles. Durante toda la película, se plantea desde la perspectiva del arte la idea de qué es real y qué no, y bajo que criterios se hace la distinción.

A través de este documental se hace una crítica directa al exclusivismo que gira en torno a este mundo. De igual modo, a cómo de importantes es a veces ser propietario de algo que te hace exclusivo del resto, en este caso una obra de arte de pintores reconocidos, antes que asegurarse de su veracidad; prevalece la idea de superioridad dentro de la exclusividad.

Se pone en entredicho a la institución artística como autoridad a través de las experiencias de Elmyr, que cuenta como al presentarse su trabajo falsificado delante de expertos ,estos no saben distinguir su carácter de copia; queda entonces ridiculizada su figura como válida para determinar qué es arte y que no . Además de con que suma facilidad una pieza puede adquirir el titulo de autentica al pasar un tiempo en las paredes de un museo.

El poder de la sugestión es el que juga un papel fundamental. El creer está por encima de la verdad: es más importante pensar en la realidad de un hecho que en comprobar que lo es por sí mismo.

Todas estas ideas se ordenan a través de dos historias: la de Elmyr de Hory, un falsificador de pinturas; y la de Clifford Irving, el creador de la biografía, Fake, de Elmyr y falsificador de otras biografías. Además, la última parte de la película habla de Oja Kodar, una supuesta musa de Picasso.

F for Fake, compuesta por diferentes piezas que se van alternando tiene un montaje muy destacable. La forma en que Welles ha planificado la organización y sucesión de imágenes hace que el espectador no pueda seguir el argumento. El excesivo intercambio entre las dos líneas argumentales hace casi imposible sacar algo en claro, salvo la sensación de total falta de sentido y coherencia general.

En definitiva, no siempre las producciones con renombre, como es el caso de Orson Welles, garantizan el aplauso. Considero que hay películas que tratan el tema del arte con mucha más profundidad en comparación con el tratamiento casi en tono mofa de algo tan serio como la falsificación. Existen documentales que tratan de forma mucho más interesante e intensa el mundo del arte.

Por Nacho Cruz Tortosa

On és la línia de la veritat i la mentida?

F for Fake (Fraude), estrenada el 1974, és un dels films d’Orson Welles que ens fa referència a la idea de l’engany. La farsa que fa que moltes vegades la mentida s’apropi a la realitat i fins i tot, com veiem a la pel•lícula, aquesta construeixi una nova realitat.

El film comença amb el cineasta adoptant la figura d’un mag que amb el moviment ràpid de les seves mans ens enllaça una breu introducció que ens diu: “Durante la próxima hora todo lo que oirán será verdad y basado en hechos reales”. A partir de llavors la pel•lícula entrellaça les històries de dos grans falsificadors: Elmyr de Hory (pintor) i Clifford lrving (autor de la seva obra biogràfica “Fake”) i ho fa de manera tant formal que es fa impossible diferenciar la veritat del fictici. Exactament una hora després comença un fragment final de la història de Oja Kodar, el seu avui i Picasso on hi torna a haver la farsa entre la representació i la realitat.

És interessant el fet que dins d’aquesta hora, Welles, realitzi el seu autoretrat quan descriu el món de la farsa amb diversos exemples de la seva trajectòria professional on destaca el programa radiofònic de la invasió marciana a Nova Jersey.

A més, “F for Fake” ens fa reflexionar sobre els artistes, els falsificadors i els experts de l’art quan ens diu que si una obra falsificada es posada davant d’ulls experts, aquests no sabran distingir la real de la copia. Amb aquesta ridiculització ens preguntem: Qui és l’expert i qui el falsificador? I, què ens determina què és art?

Tot i que el documental incita a una reflexió, el muntatge és visualment difícil de digerir i fa que el fil argumental costi de seguir. Tot i així el que es proposa Welles es compleix: amb les farses entrellaçades, els documents obtinguts de premsa i gràfics televisius, la seva sala de muntatge i els altres recursos aconsegueix generar una història on no es veu la línia de la realitat i la farsa.

Salut,

Per: Rosa Castellnou